Un comentari perquè no sigui dit.
Aquesta versió de 1999 de l'escena
final de Diàlegs de Carmelites també m'agrada. Tal com diu en Roberto,
és més emotiva que la que vam veure el 26, segurament perquè té un
tractament més realista i proper que l'altra, més hieràtica i simbòlica.
Per exemple, se sent millor com cau la guillotina (potser té a veure
amb l'enregistrament).
Tornant a escoltar aquest tros, el ritme de la
Salve i l'harmonització m'ha fet pensar en Prokofiev (acabo de dir una
animalada?).
La meva valoració de conjunt és que es tracta d'una gran
obra, i ho atribueixo no només a la música, l'escenografia i la
interpretació, sino també al libretto que, per una vegada, és molt sòlid
i d'una estructura implacable.
També he trobat una gran semblança
entre aquesta història de monges i l'extraòrdinària pel·lícula "Des
hommes et des dieux" (de Xavier Beauvois, gran premi del Jurat de Cannes
2010, si no l'heu vista perseguiu-la), que tractava de l'assassinat a
mans del FIS, el 1996, d'una comunitat de frares francesos instal·lats a
Algèria.
Alfons.
______________________________
Me cuesta mucho que mis comentarios queden, así que sigo con el procedimiento antiguo.
Me ha gustado la versión nueva y encuentro muy útiles las informaciones que nos ha dejado Roberto,
Grazie mille
Carmen
-------------------------
Creo que la nueva versión de "Diálogo de Carmelitas"
es más cinematográfica. En mi opinión abusa de primeros planos. Por
ello, resulta más impactante.
Sin embargo, la versión que vimos el domingo era más teatral, más apropiada a una ópera. Según mi opinión, muy buena.
Montserrat Rossell
---------